Publié : 2008-12-23
Joan Ganhaire
Fabienne Brousse – Swettenham
OC OO13
2007
Introduccion
Ai descrubrís Joan Ganhaire amb “lo darrièr de laubaterra”, fachinada per quel monde fantastica, orre que vos despren pas de la debuta a la fin del roman.
Dins una lenga vivaça e vertadièra, a creat dels mondes de tots biais : poetica, risolièr, subrenatural, realista, istorica…
L’energiá de son escridura es lo fial de son òbra e la comunica amb una aisança espectaclosa.
Vòli ara far conaissèr aquel escrivan perigordin d’uèi.
I – La biografia de l’autor.
Joan Ganhaire es nascut a Agen, lo 21 de mai 1941. Conegut un enfança raivairitz sus los bòrds de la Garòna. Aprèp sas estudis segondaris a Peireiguèus, fa sas estudis de medicina a Bordèus. S’estala coma medecin de campanha en Perigòrd a Bordelha.
Es aquí que se desvela lo besonh d’escriure e tanben son identitat occitana.
Parceneja a la creacion de Novelum, la seccion perigòrdina de l’Institut d’Estudis Occitanas, del qual devenguèt mai tard lo President.
A escrich d’abòrd “lo libre dau Reirlutz en 1978, puèi “lo Darrièr daus Lobaterras”, òbras sornas e violentas. “Dau Vent dins la Plumas” es mai leugiera e risolenta. A escrich aprèp “Lo Viatge Aquitan” e recentament un roman policièr, “Sorne Traslutz” dins la coleccion Crimis. “Las Islas jos lo Sang”, seguida de ” Dau Vent dins las Plumas”, es surtit en 2006, dins la coleccion “A Tots”.
Devesador de la lenga occitana, resistis totjorn a la temptason de la revirada. Li cedèt en 1999 : “lo Libre dau Reirlutz” venguèt “les portes de l’ombre” en francés.
Apuèi sa retirada de medecin e d’ensenhaire universitari, s’es còp sec receclat : en 2004, fuguèt eligit conselhèr generau del canton de Brantòsme en Dordonha.
Sa presença a l’Assemblada Departamentala li permet de balhar una vita novela a la cultura occitana, obtenent de bugsetal suplementaris per la Calendreta de Peireiguèus e lo Comitat Périgòrd per la Lenga Occitana. Es a la rasiga de la creacion d’un agropament occitan d’una vintena d’eligits al Conselh Generau.
II – La bibliografia.
Las Islas jos lo sang, Puylaurens, Novelum – I.E.O.- A Tots, 2006.
Sorne Trasluc, Puylaurens, Novelum – I.E.O. – A Tots – Crimis, 2004.
Lo Viatge aquitan, Peireguers, Novelum – I.E.O.- A Tots, 2000.
Novèlas de l’estranh, Biarritz – Pau, Atlantica – I.E.O., 2000
Dau vent dins las plumas, Tolosa, Novelum – I.E.O.- A Tots, 1992.
Lo Darrier daus Lobaterras, Pessac, Novelum – I.E.O.- A Tots 1984.
Lo Libre dau Reirlutz, Tolosa, Novelum – I.E.O. – A Tots, 1978.
Traductions en français :
Lo viatge aquitan, sous le titre Aller simple, Atelier In-8, 2006
Lo libre dau reirlutz, sous le titre Portes de l’ombre, Federop, 2000.
CD :
Les portes de l’ombre, lecture de 5 nouvelles par Joan Pau Verdier et Céline Monsarrat
Cronicas :
Cronicas de vent-li-bufa I et II, Peireguers, Novelum n° spécial 66-67-84.
III – L’interès de l’òbra.
Joan Ganhaire s’escriu dins la literatura perigòrdina moderna : sa lenga es lo limosin de la ragion de Bordelh.
Es dins la linhada de la Marcela Delpastre, Jan dau Melhau e Micheu Chapdueulh.
Dumpei 1978, a esplorat mai d’un genre literari per lo biais de la novela e del roman : lo fantastic, l’istoric, lo viatge dintral, lo crimi.
“Lo libre dau reirlutz” es un recuèlh de 9 novelas cortas modernas e realistas. Li trovem ja un airum languinós onte los sovenirs son sovent dolentós.
D’autres son mai risolièras coma quala onte lo marit acaba per trobar que sa cheminièra vira mielh e que sa femna es mai risenta quora lo ramonaire s’aisit a la maison…
Amb sas 4 novelas, “Lo Viatge aquitan” presenta un caractièr vertadièrament morinós : los cadabres, los cimentèris, los fantaumas dins las armaris fan un espectacle plan regaudissent… mas si dau un còp basculem dins lo tragica. Las descripcions son pro visualas e podem emmagenar la trasmudament en una pèça de teatre recapviranta.
La melancolia es tanben presenta dins sas novelas dumpei la debuta : lo regret del temps passat, l’importança de las odors perdudas, dels sovenirs que cal assajar de trapar. E las novelas passan leu del tragic al rire, créant de rompeduras dins lo moviment del recuelh.
“Lo Darrier daus Lobaterras” se sarra de la melhora literatura fantastica : mescla lo mite del lop e de sas relacions amb l’òme : l’escrivan emponta quela frontièra entre l’animalitat orra e l’òme enfreulat. L’Edat-Mejana es reporgís d’un biais sorn : lo religiós e son ombra diablenca envasisson pauc a pauc tot l’espaci. L’amistat ne pòt pas resistir a quelas fòrças subranaturalas.
Tornem trobar aquel tèma de la mòrt dins lo crimi “Sorne Trasluc”. La descripcion dels corps e de la sala de medicina legala son plan realistas. Compausa un comissari Darnauguilhem dehne dels melhors Maigret.
Los doas romans istoricas, “lo vent dins la pluma” e “las islas sos lo seng” son una seguida onte lo narator conta d’un biais pro dròlle e plen d’emocions fòrtas sas aventuras commençant dins lo Périgòrd en passant per Bordèus per contunhar a Londres dins l’Englatèrra de Cromwell.
A un biais de far montar lo suspens que es plan prenent : l’istòria nos emmena e podriam creire estre dins un film de capa et d’espada !
Juga amb lo réal fasent encontrar D’Artagnan el meiteis a sos eròis : quela libertat d’escritura n’emmena lo rire e mòstra que l’escrivan pòt establir de ligams amb d’autres, un biais de communitat d’escridura a travèrs los sègles.
Dins aquel doas romans, vesem lo plaser qu’a agut l’autor a crear de personatges fòrts, dròlles. Ne se bota pas de limitas : totas las batalhas onte se contan pas los mòrts – dins lo camps adverse… es mai proche del dessahn animat que del document istorica !
IV – Un extrach.
Extrait de Tornar, tornar in Lo Viatge Aquitan, A Tots, 2000
“Te veguí far ta prumiera pausa jos la trelha de la sentor metalica, au pitit mur d’ònte se vesia lo vergier d’en debàs. Agueres pas mestier d’espiar per saber que cassís e angelica eran a lor plaça, mai quela planta dentelada que los monges de sab pas ònte ne’n fan de la liquor. Te veguí montar sus lo mur en te téner d’una man après la trelha plejadissa, coma un marinier a l’avant d’un bateu. Dins quela fin de jorn, cerchaves lo velatge fin que, daus uns còps se leva quand lo vent es au ploiau, odor de ribiera montant detràs los pibles, que recruebe de transparéncia tota sentor e que vos fai sinar coma òm visa lo jorn per detràs un rideu leugièr, coma òm auva sonar mianuech de la riba de son durmir, com òm calinha d’una man gantada de cuer ben fin. De quauquas brodichas, de quauquas fuelhas enquera umidas, fagueres un fuòc discret d’autona. I aponderes l’acra finesa d’una bròcha de figier. E dins la nuech tombanta, lo fum despenchenat per lo vent dau ser me fuguet une doça ofranda.”
V – Fica de lectura del roman “lo darrièr daus lobaterras”.
1) Lo quadre
« Lo darrièr daus lobaterras », roman de l’autor peiregòrdin contemporanèu Joan Ganhaire, fuguèt escrich en 1987.
L’avant prepaus e la pòstfaci serven de quadre al retrait : a la dubertura e a la barradura, quò es l’autor que parla directament : « que ieu me venguès establir medecin » ( son mestier).
Aloga lo luòc en Peiregòrd, onte viu e que coneisse dumpei longtemps, a costat del priorat de Merlanda e de son cementeri. Cerca aïtal a balhar una tonalitat fòrça realista.
Fa semblant de balançar a dire son secret, per trapar l’atencion del legeire. Decide enfin de z’o dire : a trobat daus parjamins dins lo cementeri.
L’autor presenta Joan de l’Arribiera, lo queu qu’a escrich tot lo recit seguent. A la fin de l’avant prepaus, lo legeire es ja plan interessat per tot quel mistèri.
2) Los luòcs
Lo narrator, en focalisacion intèrna, es lo Joan de l’Arribiera : l’accion s’aloga sus lo meteis luòc presentat en prumièr per l’autor : a costat del Priorat, i aviá un vilatge a la fin del sègle XII, Lobaterra, que n’existis pus uèi.
Insistis en prumièr sus la forèst a l’entorn, que es un luòc pro important, per que los òmes s’i baten per desbosigar e cultivar la terra. Las descripcions de la forèst ne balhen pas l’image d’un luòc maudich ; quò es la preséncia dels lops que la rend malefica : es descricha d’un biais objèctiu, sens adjèctiu negatiu, manca qualques castanhs bescornuts.
Trobem aital un unitat de luòc dins la prumièra partida : l’accion se debana dins lo vilatge e dins la forest, lo mai sovent defòra dins la natura salvatja.
Dins la segonda partida del retrait, l’accion montra lo viatge en Orient , per las crosadas. Entre la mar e lo sable, vesèm un autre natura salvatja, tanben, nuda e violenta.
Lo retorn al vilatge a la fin del roman marca lo cèucle que se tòrna barrar, coma l’istòria.
3) Lo temps
L’accion se debana a la fin del sègle XII e quò es l’istòria d’una vita dins sa cronologia.
Lo narrator escriu a la fin de sa vita : l’istòria comença abans sa naissança, del temps del grand paire d’Arnaud, lo companh de Joan.
Lo Joan parla d’un secret « tròp pesant » que li cal escriure. Raconta çò que los vielhs disen dins lo païs sus la orrors comesas per los lops e tots lo mond que an tuats. Sèm engüera dins la presentacion.
Lo temps fòrt es l’enfança de Joan e Arnaud : la scèna de la descobèrta del libre secret e la disparicion d’Arnaud.
L’autre moment important es lo viatge en orient que dura dos ans : Joan e son amic an alora vint ans.
La fin del retrait pòrta sus la mòrt d’Arnaud, son retorn e dura una nuèch.
L’atge adulte es un pauc escafat.
Joan insistis a la fin sus sa dificultat de viure tot lo restant de sa vita.
Los temps utilisats son d’abòrd l’imparfait, lo passat simple, lo passat compausat e lo plus que perfach.
4) Lo raconte
L’intriga es dins la malediccion portada sus Arnaud qui se trasforma en lop : lo narrator manten lo suspens tot lo long parlant de secret, de misteri, d’orror sans desvelar lo fons. Sèm dins un’òbra fantastica ont lo diable e l’òme cambian de ròtles.
Vesèm un tèma de progression constant : las orrors comesas per los lops reporgissent lo diable : quò tòrna mai que mai dins lo roman ; los còrs minjats, la paur son de tèmas recurents que manténen la tension.
5 ) Los personatges
Lo narrator es un dels personatges del roman : manca quora conta de las legendas, Joan es dins l’accion (intradiegetic) : emplega lo “ieu” tot lo temps ; obsèrva tanben las situacions d’endefòra e ne sembla pas devinar còp sec çò que arriba a son ami.
Avèm nonmas lo punt de vista de Joan ; quò es per son biais que vesèm çò que Arnaud o los autres pensan : pòt èsser omniscient, mas sovent compren pas lo comportament de son amic.
Joan s’adreiça sovent a l’Arnaud dins un estil indirèct : “t’aviá tornat sus ton liech”, subretot dins las scènas ont se trasforma en lop.
Aital, los dos amics comunican pauc e semblan sovent estrangièrs l’un a l’autre, çaquelà lor amigança è vertadièra. Arnaud sembla mai que mai estrangièr als autres.
Los dialògs entre los personatges son demesits al minimum. Joan mena un monològ tot lo long del raconte.
Quò es sovent daus gropes que actan : los gropes dels caçaires, dels lops, dels sodards, dels vilatgeses.
L’éròi è Arnaud que pòrta la malediccion.
Lo grand lop gris è tanben un personatge segondari plan important, reporgissant l’image del diable, e que pareis d’un biais recurrent.
Lo paire d’Arnaud è plen de saviesa e reporgis la patz.
Lo monge pòrta lo saber, lo secret e reporgis lo simbòl religiós en oposicion amb lo diable e la malediccion dels lops.
Un extrach
“D’un sole còp, ta tèsta arrestet son movement e se tendet en avant, enquera mai si quò èra possible.Ton còrs s’apilotet parier coma lo d’un chat, e d’un còp sec, emb un òrre bruch de gòrja, bondires de la peira onte gaitavas. Segui la linha drecha de ton còrs que, subran, aguet pus res d’uman. Fagueres lo rodelon en arribar dins las brujas. Quauques crits ponchuts t’acompanheren.
Te torneres plantar dins ta posision estranha. La lebre bolegava de tota sa vigor, de tota son eschina, de totas sas lonjas pautas. tu, la teniàs entre tas dents. Auve enquera lo crasenament que botet fin au bolegadís de la lebre. N’aviam tuat de las lebres, daus lapins, mas pas jamei entau. E lor aviam pas craunhat la charn enquera tèbia, entau cruá aviam pas fach regolinar lo sang sus nòstras bochas ; aviam pas fosilhat emb lo nas e lo babinhon dins lo ventre esbudelat. Quan agueres achabat ton minjar ignòble, torneres de pautas, lentament, vers la peira plata. E un còp tornat enjucar, leveres ton chais chaulhat vers las primieras estelas e lanceres una lonja udlada dins laquala conegui la de la nuech passada. E veiquí que de l’autre costat dau cercle de peiras, fàcia a ieu, las brandas se dubriren e una siloeta sorna se sietet silenciosament dins l’erba; Te viset emb son uelh unique, e de son peitrau borrut e gris, surtit un rire douç, atròçament uman.”