Publié : 2008-12-23
“Angelo Daví” de Valeri Bernard (estrach : “Calignàgi”) : comentari compausat
Lo roman de Valéri Bernard, “Angèlo Daví” fuguèt escrich en 1887 : presenta una Provença realista que ne bailha pas beucòp d’espèr als joves : a l’abric del solelh, lo trabalh dins la maison per las drolhas, se fa en silenci ; sol lo raive pòt amenar un pauc de lutz dins la vita d’Angèla.
I – defòra e dedins : la lutz portada sus l’ostal
L’accion – o mai l’aussença d’accion- se debana dins l’après miegjorn quora lo solelh es al pus naut: “ lo soulèu dei tre ouro rabino”. La lutz e la calor del defòra son tròp fòrtas per lo mond que ne poden pas que demorar dedins, “ dins la carriero li a pas uno amo”. Aquel cadre, lèu descrich dins las prumièras frasas del estrach, servís a presentar l’ostal fresc que pren còp sèc tota la plaça dins la seguida. Que ostal es compausat d’una pèça principala, “ la grando cousino”: quò es lo luòc ont la gent viven, trabalhen e se pausen. Es un endrech triste, “nuso e deserto”, ont “la clarta intro a bro”: lo solelh venent de defòra es la sola sorça de lutz que bota en valor “lei muraio blanchido à la caus”. l’ostal aperten a una familha borgesa : an una “machino a courduro”, çò que a l’epòca ne se vei pas sovent ; an tanben una pendula dont lo “tico-ta langourous” que respond al “vounvoun de la machina” en un leitmotiv que ritma l’estrach e entira al raibe. La decoracion es importanta amb “l’armari entaiado de flour e d’aucèu”, senha d’un romantisma affichat ; la panièra es descricha en las assonanças en “d” e “b” e las aliteracions en “o” e “a” : “adournado s’aubouro, de ferraduro en flour d’alis” ; la riquessa se vòl far veire dins quel ostal amb los libres que “tiron l’uei emé l’or de sei cuberturo”. Tot es “tant propro, tant bèn tengudo” : l’autor insistís sus quela valor tradicionala de propretat importanta per quela familha ; los adjectius “toujou proupret” e l’expression “toujou bèn lavat” mostran d’un biais mocandier que l’ostal es lo luèc de totas las permejanças. L’airum es triste dins l’ostal que “sèmblo endourmi” e ont “lo tèms s’escola lentamen” : la meteis pendula es “malancouniéu”. Respira tota lo languiment, “l’enuia dó couvènt” e la “muraio blanchido” sembla mai al mur d’una preson. Lo “silenci pus espés” e la “tranquilita frejo, lourdo” entornan ben quella tristesa e quel sentiment de barradura que pòt aver la dròlha.
II – los personatges : los còsses silencioses e immobiles
L’Angèla e la Grand son los doas femnas de l’estrach. La vièlha femna es presentada meita endurmida, “la bouco entreduberto, “la testo dins sei man, lei couide ei ginous” : espèra lo temps que passa, sans un mot, dins una position gaireben d’un fet, replegada sus ela. Ne sembla pas aver de raibe e acèpta sa situacion. La tornem veire al quatren paragrafe : “dins la memp immoulilita soumiho toujou” : son immobilitat mòstra la lentor del temps, que pòt nonmas durmir per lo far passar pus viste. È talament silenciosa que son meiteis “tussi” ne s’auvít pas. Sol son uèlh es vivent, “parpalous”. L’Angèla es tanben silenciosa, mas es pro activa : “travaio de clinoun sus la machino à corduro”. La tension fòrta et benleu la lassièra son mostradas per l’advèrbe “nervihousamen” e l’adjectiu “despaciènt”. La dròlla sembla malauta : a la “gauto paloto”, “son èr insufisènt”, “ei labro sènso coulou” ; a la fin de la descriveson, quò es mai clar, quora la frasa s’acaba per “ signe d’un sang malaut”. La tristessa e lo languiment presentats coma un rai de familha pareissen sur la figura d’Angèla. Los mestres son rics e subretot pas risents, “risien gamai”. Demoren dels personatges secondaris dins quel estrach, mas son pro presents perqué balhen l’atmosfèra dins quel ostal : las “ afaire misterious” e lo silenci. Darrièr lo trabalh pro dur, l’autor nos vòl preparar a qualqu’au res de mai prigond : l’apertenença a una classa sociala onte l’Angèla se reconeis pas e son enveja d’espremir sos sentiments arderos, “de braso souto de glaça”, e a la fin del paragrafe, legissèm : “coma pèr de passien enteriouro e furouno”. L’Angèla es una brava dròlha : “sei gands uei”, “de touto bèuta, brun, velouta, mobile, largamen marca de bistre tout a l’entour” ; quò fa lo contraste entre la vièlha femna a costat d’ela, sa pròpria tristessa e lo silenci de l’ostal : sos uèlhs son la sola causa viva dins quel contèxte, amb las respiracions e sos raibes.
III – del raive esvelhat a la realitat sans espèr
Aquel raive nos mena drech a Madame Bovary : los romans son à l’origina de las pensadas romanticas de l’Angèla ; vòl assajar de tornar trabalhar, mas la fòrça de las images contengudas dins lo libre l’en empacha e sas pensadas s’en van totas en quauqu’un luòc mai : n’a pus d’espaci per quicòm mai : “li an mòugu tóutei sei pensado”. Ven prisonièra de sa pensadas. Sa vita s’identifica completament al roman, “si vis, coumo dins lou rouman”. Tots los aspèctes del raive romantic se tròban aquí : “lei letro d’amour a-n-amourous imaginàri”, “lo poutoun à la raubado”, lo raive de maridatge, “que devié l’espousa”, lo raive de riquessa : ”aurié d’equipàgi e de varlet” ; L’image del prince n’es pas luènh, “un bèu jovent”, emai siaga “un baron”, e ela es la princessa amb sas “toleto esbroufanto”. Quelas pensadas s’entremesclan de sovenirs de la realitat que la noirís : “si rapello subretot”, si rapello tambèn”. L’Angèla daissant sas pensadas anar e venir, passa de l’imaginacion producha per lo libre a çò qu’a viscut amb sas amigas : la granda Fani lor fasiá creire que aviá un galant ric ; que siaga vertat o non, la dròlla se servís d’aquò per enriquesir sos raives. Lo fenomèn de grop es potent dins quel procediment : vòlen totas aténher lo meteis ideal. E l’atrasença dels adultes per las causas seixualas rendonn quela imaginacion mai fòrta. La question de la diferança de classa sociala es tamben importanta : la maire vestida en pagesa fa despièch a la joventa ben mesa. Ne vòl pas èsser assimilada a Cendroseta ! Los agaches de las autras dròlhas son pro fòrts : “lou mounde se reviravo pèr lei vèire”, “ tout lou mounde si n’en devié trufa”. N’es pas diferenta en aquò dels jovents d’ara e de totas las epòcas. A quel atge sensible, n’es pas facile d’assumir sa condicion. E las dròlhas vòlen èsser plaçadas “ben naut dins l’estimo deis autro”. Patis tanben de la diferença entre la vita al vilatge et la vita en vila : “coumo lou tèms li èro long dins aquéu viàgi, elo qu’en vilo noun lou visié passa”. L’atirament de la vila per la dròlla es fòrt e noirís tanben sos raives. Los joves pageses del vilatge li paréisson ben palles fàcia als “Michet”de la vila : son “grossièro”, “mau eleva”, e de far la tièra de tots los “defauts” dels jovents del vilatge per justificar quela diferença. Son ambicion de viure en vila e de s’i maridar pren tota la plaça dins son esperit.
Quel estrach presenta la vita d’Angèla, joventa, que raiba d’un autre luòc melhor, presa dins un mitan pro barrat : lo vilatge, la maison, lo trabalh, la Grand. Quò es devengut per ela lo sol biais d’escapar a l’enujança de tots los jorns, de demorar procha de sas amicas de la vila e de se sentir eisistir.