Catégories
Tèxt

Una figuièra per Caçola

Publié : 2008-12-07


I-la novèla se debana dins un cadre amb de constrenchas fortas al nivèl del temps e de l’espaci

Aquela novèla se debana pendent la meitat d’una nuèch ; lo raconte comença coma aquò :« de quatre oras e mièja » e de mai, precisa : « fa nuòch encara ». L’istòria se fisnís aprèp lo levat del jorn : « lo solelh èra adejà naut ». Quò dura pas mai de 4 o 5 oras entre lo moment ont los vesins venguèron cercar lo metge e quora tornèt a son ostal.

L’espaci e contengut dins lo vilatge, dumpei la camin que mèna de la maison del metge : « l’autò ronca doçament e sembla que prenga sola los viradors », al retorn, per lo meteis camin per tornar de chas Caçola, ont lo metge se plantèt sus « un camin boscatier » per se repausar e soscar. I a pas mai de qualques quilomètres de percors.

II – la novèla va contra la nocion d’eròi perque los personatges secondaris son pas aqui per metre en valor un personatge principal.

Trobem pas vertadièrament un personatge principal : lo temps present nos mostra ço que viu lo metge dins son trabalh e sos sentiments davant la realitat de la mòrt, mas ne paréis pas coma un eròi ; la vita passada de Caçòla nos è contada, mas apareis pusleù coma un anti-eròi. Los autres personatges que son los vesins, la familha e los collègas de Caçola paréisson totjorn anorrits e ne bótan pas en avanç Caçòla.

III – dins la novèla, dins de situacions o/e la vida d’un personatge pòdon presentar de similituds

lo metge e Caçola sentisson tots doas los elements : Caçòla « aimava, sos la pluòja, reversar la tèsta et reculhir sul morre los grans sarrats dels degots de l’auratge » ; lo metge, el « sentis la frescor de la nuòch, per de ventolets qeu fan siblar la portièra » ; quò es pas lo meteis sentiment : Caçola prend un plaser sensual, per’aquò lo metge lo viu d’un biais exterior, tant se sent fatiguat.

los vesins, a l’entorn de Caçòla penjut, rapelan las còlas del trabalh dins las vinhas : ara « son amolonats » e « se calan » ; vesem aquí la paur e la curiositat ; Caçòla, quora fasiá las vendémias, se sentissiá ben amb las còlas « eran sarrat aquí dintre amb doas autras còlas. Eran ben. Caçòla èra coma urós ».

la solitud e lo desper del medecin e de Caçola son botat en abima : lo metge a senti « lo fremin d’una soletat que res la podiá pas apasimar » ; Caçòla capitèt un jorn que jamai res vendriá ». l’ansia fuguèt tojorn presenta dins lurs vitas.

Caçòla a agut la meteissa reactage que son fraire davant la mort : Caçòla aviá « l’aiga del uòlhs que regolajava dins los rècs, color de terra, d’aquela cara «, e lo fraire davant Caçòla penjut, a « l’aiga raja de sos uòlhs doçament, long dels rècs prigonds de sa cara color de teule ». Los elements, aquí l’aiga, se mesclan als cors, a la terra.

L’image de la mandra que è penjat coma Caçòla è plan fòrta : « vei subran una pichòta figuièra, penjat a la sola branca, lo còr long d’una mandra » ; la mandra è utilisada com’un leitmotiv tot du long com’un requiem per lo mort amb un imatge que torna dins la testa del metge e balha lo ritme al raconte.

Lo metge a lo sentiment que la vita pòt s’ arrestar coma quala de Caçòla e se vei el tanben mort : « aquel image ont se pòt tanben destriar l’image avenidor de ço que serem ». Mas per lo metge, a la fin del raconte : « la vida crida son drech »(…) dins un essam de moscas blavas ».

IV – une novèla mòstra las consequencias d’un eveniment sul narrator

La mòrt de Caçola pesa sus las espatlas del metge : l’a tojorn conegut e son del meteis village ; tots los moments del passat que an partéjat li tornan a la memòria e li balha lo sentiment de la freuletat de la vita. Lo metge vei sa pròpria fin e sentís lo desper venir en el.

V – los trabals sus la psicologia an influençat la novèla e donc la nocion de temps e es subjectiva

Aquela novèla passa de longa del present al passat : « lo metge s’è recòrda », amb aquela pita frasa, pòt passar de la mòrt de Caçòla, plan presenta, ad’ aquela de son paure paire : las doas estanças son alavetz botadas al meteis nivèl.

A d’autres moments, lo metge sentís que la vita s’arresta : « semble que siá dubèrt una fenestra sus un mond ont tot demoran coma èra ». passat e present s’encontran en un ponch aplantat.

Lo metge a lo sentiment que lo temps passa de nonent : » lo temps rajava, tròp lent per son enveja ».

Los sovenirs de la caça amb Caçòla paréissen del temps present : lo ton è viu e precís e l’emplec del temps present ajuda a aquala empremida : « Caçòla servís las filhas. Mas demambra degun ». « de còps, la frotrolha lo pren(…), crida, ven roge(…) »

VI – la novèla privilegia una lectura verticala fins a desturbar e interpelar lo legeire

lo temps present ont lo metge pren sa veitura, arriba a l’ostal, fa son trabalh et ajuda a portar Caçola, reporgis l’ossamente (sens rire) del raconte : quels moments perméton entre temps al metge de se recòrdar tota la vita de Caçola : quora èra jove, asulte et vielh.

Lo metge pòt tanben daissar las pensadas tristas venir a son esperit. Los eveniments, los sentiments se mesclan aital tot lo long del raconte : aquò balha un suspens a l’istòria.

Top